Febrer de 2012

El repte consistia en volar el més al nord possible i a l'hivern.

Després d'estudiar vàries propostes, ens vam decidir per la zona del llac Inari a la part més nord-est de Finlàndia, enganxat a la frontera russa i noruega.

Per aquesta ocasió, també van col·laborar pilots finlandesos, que tot i ser de la terra, mai havien realitzat el vol que nosaltres havíem dissenyat.

Així les coses, ens vam dividir en dos equips per preparar l'aventura. El primer equip estava format per l'Àngel i el Miquel de KON·TIKI, que juntament amb l'equip de finlandesos (Vesa, Martti, Oiva, Risto, Vesa i Ilkka), van sortir en cotxe de Hèlsinki portant dos globus pels vols previstos. Amb els vehicles carregats, van travessar tota Finlàndia fins arribar a Inari on tindríem la base d'operacions. El segon equip, format per la gent de Desafio Extremo (Jesús, Emilio, Kike i Maria) van arribar l'endemà en avió a Ivalo, a 1 hora d'Inari.

Un cop al lloc, vam estar a una espècie de centre de vacances a la vora del llac, que en aquesta època està del tot glaçat.

El nostre contacte aquí era un altre finlandès, en Tapani, que era l'encarregat de solucionar problemes logístics així com dels rescats dels globus.

Degut a les males previsions de vent de què disposàvem, vam intentar de fer el gran vol (travessar el llac Inari de punta a punta, 100 km de distància) el més aviat possible... Aquí vam topar amb un gran problema, la onada d'aire fred que sacsejava tota Europa, també era evident a Finlàndia. Si a Hèlsinki ens vam trobar a -20ºC a Inari ja estàvem a -30ºC; amb aquesta perspectiva i aconsellats per gent de la zona, vam decidir fer un primer vol de prova.

S'havia de provar com aguantaríem aquestes temperatures tant nosaltres com sobretot els equips; vela, cremador, gas, etc. A més, era segur que en un vol llarg tindríem que fer nit a la intempèrie.

El tercer dia vàrem fer el vol de prova. Els primers problemes van sorgir de seguida; un cremador va fallar a causa del fred i va quedar inutilitzat (en teníem un altre de recanvi), desprès de molta feina, a causa especialment del fred, vam aconseguir volar els dos globus (tot i que un va tenir alguna fuita de gas a l'inici) vam fer un vol d'uns 27 km aterrant al bell mig del llac. Apart del fred, tot va sortir bé, encara que després ens vam assabentar que aquella nit (la que hauríem hagut que passar al mig del llac) les temperatures van ser al llac de -42ºC.

Vàrem repassar l'equip i calia esperar el dia on les condicions fessin factible l'intent del record... Mentrestant vam aprofitar per visitar una petita població noruega molt a la vora de Cap Nord, on vam gaudir de la sauna tradicional finlandesa, desprès d'un bany en boles a l'Oceà Glacial Àrtic! Aquella nit, tornant cap a Inari vam tenir la sorpresa de veure una aurora boreal que explicat pels propis finlandesos va ser única...La veritat és que tothom es va emocionar molt. Cal dir que dia sí dia no, veiem aurores boreals... un espectacle màgic!

Finalment va arribar el gran dia. El vent en superfície era fluix, la temperatura havia millorat (-15ºC) i tot feia presagiar un bon vol. Vam tenir la sort de que les previsions dels vents en alçada ens donaven que el millor punt d'enlairament era al mateix poble d'Inari. Ens vam enlairar amb els dos globus. En el primer globus pilotava l'Àngel amb el Jesús i el càmera Emilio. En el segon globus pilotava el Miquel amb un altre pilot finlandès molt experimentat, en Martti. Tot i que la direcció a baixa alçada era bona, el vent era massa fluix per aconseguir creuar el llac. Calia pujar i buscar més vent, però amb precaució de no desviar-nos sobretot cap a Rússia on no teníem cap permís.

Tot i que uns quants instruments van fallar degut a les baixes temperatures, vam trobar els vents esperats en capes superiors amb una força de 70 km/h. Com més endins del llac érem, el vent de sota també anava accelerant. Vam volar aproximadament uns 80 km i els dos globus vam decidir que calia anar aterrant, ja que el llac s'estrenyia molt i els forts vents en superfície (40 km/h) feien molt arriscat continuar per una zona en la que ja sortiríem del llac i tot era bosc. Així doncs, anàvem saltant illes del llac Inari (el llac Inari té més de 3.300 illes) i ens atansàvem al moment decisiu d'aterrar a la vora del llac, lliure d'obstacles.

Els dos globus anaven en paral·lel a 100 metres del terra i a 40 km/h. Vam parlar de creuar una darrera illa i aterrar després sobre el final del llac glaçat. Tothom va anar preparant els equips per un aterratge dur a sobre del gel. El segon globus estava sent dirigit pel pilot finlandès, ja que el Miquel feia de càmera, intentant filmar l'aterratge del globus de l'Àngel i en Jesús. Tot d'una el globus del Miquel i el Martti, va començar a perdre altura (suposadament pel fred i un rotor a sobre la darrera illa), en un moment el globus va caure sobre l'illa impactant amb els arbres a una velocitat de 40 km/h! A més, hi va haver una petita bombolla de foc que va produir cremades a la part més baixa de la vela... El globus va començar a anar d'un arbre a un altre amb cops forts i finalment va quedar penjat a dalt d'un gran avet, a uns 6 metres del terra.

Tot això va ser vist per l'altre globus que de cop va aterrar amb la mateixa velocitat a sobre del llac glaçat, realitzant una arrossegada de gairebé 200 metres. Ràpidament els dos equips van poder comunicar se per ràdio per tal de verificar que tots estàvem bé. Finalment el que més va rebre, desprès del globus, va ser el Miquel, ja que una branca va foradar la cistella i dos capes de roba del Miquel entrant per la part de l'esquena i sortint pel costat sense clavar-se al cos.

Afortunadament tot van ser rascades i cops però res greu. Vàrem muntar el campament al costat de l'illa on vam passar la nit els dos equips junts i a l'endemà va arribar l'equip de rescat amb motos de neu. Entre tots es va aconseguir despenjar el globus accidentat i al cap d'unes hores tots vam arribar a Inari sans i estalvis. Havíem assolit el repte, volar en aquestes latituds a l'hivern i creuant el llac Inari. L'accident final li dóna una mica de dramatisme a l'aventura, però val a dir que mai va ser buscat. Pensem que va ser un accident degut a les condicions extremes d'aquest vol que sens dubte ens serveix per augmentar si cap, les precaucions que sempre tenim en els nostres vols.

En definitiva, una nova experiència en la que l'equip de GLOBUS KON·TIKI porta l'aerostació al límit, gaudint d'uns paisatges i unes vivències impactants. Si a més, gràcies a la col·laboració amb l'equip de TV, aconseguim apropar l'aerostació al públic, l'esforç haurà valgut doblement la pena.

Fins a la propera aventura!